dimarts, 12 d’octubre de 2010

El síndrome Rémulo



Cal donar la benvinguda al nou col•laborador d’aquest blog, Natzaré, i a la seua mirada crítica. Al qüestionar el paper de l’oposició ha posat el dit a la nafra. És evident que l’oposició no fa el que cal, car guanyarien si no fora així. Però al fons de l’escrit queda flotant la conseqüència del que es diu abans. És a dir, si l’oposició no fa més que criticar sense oferir res nou cal quedar-se amb els que governen ara, per a què canviar? I açò desmobilitza, desanima i conforma per a continuar igual.

Seguint eixe raonament ens pot passar el mateix que li passava a Rómulo, el rinoceront blanc que duia vint-i-tres anys tancat en un recinte de divuit metres de diàmetre, al zoo de Vivers, i quan el dugueren al Bioparc, en un recinte molt més gran, va estar dos anys donant voltes en cercle sense anar més enllà dels divuit metres.

El paper de l’oposició, entre elecció i elecció, és controlar el govern i denunciar a l’opinió pública, o al jutjat si cal, les possibles irregularitats. I és el que fan i el que tu critiques. En època d’eleccions és quan s’elabora el programa i s’ofereixen solucions al problemes detectats.

El problema, Natzaré, és que no hem d’esperar a veure què ens donen, a veure què ens ofereixen. Els partits democràtics, i els de l’oposició ho són, busquen gent que els aporten idees, bones intencions, força i frescor, com tu dius, per animar al poble a eixir més enllà dels divuit metres en els quals estan donant voltes des de fa mols anys. I gent com tu, que sap veure les coses i dir-les, fins i tot en valencià, seria acollit amb els braços oberts, estic segur, per qualsevol d’eixos partits.

Abans de la democràcia els polítics, sempre gent de llinatge, tractaven al poble com a xiquets, donant-li o llevant-li el que volien i el poble esperava d’uns o d’altres que els traguera de la misèria. El concepte “ciutadà” és una conquesta de la democràcia que fa que cada individu siga portador de drets polítics per exercitar-los participant al govern del municipi o del país. El ciutadà és el individu adult que no espera, com els xiquets, que li solventen els problemes, actua políticament per a que els governs, depositaris del poder col•lectiu, establisquen les condicions adequades per a viure amb dignitat i benestar.

La gent que fa política als pobles, si més no la gent d’esquerres, fa el que pot i té principis, pot ser no coincidisquen amb els teus, però té principis. Crec que és molt injust acusar-los de no tindre’ls. Perquè tenen principis estic segur que acabarien amb la por de perdre el treball, pagat amb diners públics, per expressar-se lliurement; que farien que cada valladí poguera votar en la urna i a qui volguera sense tindre que fer-ho, obligat, per correu i a un partit determinat; que tractarien a tots els ciutadans per igual, sense favoritismes, a l’administració que paguem tots els ciutadans; que no utilitzarien els drets ciutadans oferint-los com si foren dons i favors de l’amo; estic segur que, només amb això, aquest poble deixaria de tindre el síndrome Rémulo; i, estic segur, que no deixarien a una associació de pensionistes, amb més de quatre-cents afiliats, al carrer, sense local, per un capritx arbitrari.

Iron Maiden

1 comentari:

  1. De vegades la gent té la clau per fer coses pel seu poble a través de les associacions. Jo vaig el que vaig poder per mitjà del Centre Excurssionista amb la gent que allí hi erem. També vaig fer una proposta de setmana cultural a l'ajuntment en dues ocasions i no ha cuallat. El motiu ells el sabran.
    Si tots arrimarem el muscle un poc i no ens quixarem tant. En matèries medi ambientals i socioculturals aniriem millor.

    ResponElimina

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.