dissabte, 21 de gener de 2012

per a Labordetaforever i qui ho vullga llegir

Hola a totes i tots i en especial a Labordetaforever.

Disculpeu que entre tan tard a contestar a Labordetaforever.
Vaig deixar d'assomar-me a la finestra uns dies ... i la veritat, pensava que ningú hi havia fet cap comentari a les meues paraules, més encara, que haveren ferit la sensibilitat d'algú, m'ho van comentar per Nadal, vaig entrar al comentari de Labordetaforever i crec que es mereix una contestació.

Gràcies Marina, tu em vas entendre perfectament perquè: una, eres la meua amiga, em coneixes i em vols i dues, vas llegir dues vegades les meues paraules i les vas entendre.

Ho sent molt Labordetaforever, crec que vas llegir depressa i vas entendre el que vas voler, clar! comprenc que va ser sense adonar-te'n! Fixa't tu, xà! quand jo dic (cite textualment) "Abaix els nacionalismes que no deixen qu' el ser humà creixca", caben dues preguntes:
Quins nacionalismes?..., tots?.
TOTS NO, sols els que no deixen que el ser humà creixca. Acte seguit, si el teu comentari es posara darrera de les meues paraules, llevant els comentaris referents a la meva persona, no resultaria gens incongruent, al contrari.

Evidentment, jo no sé tu qui eres, les teues raons tindràs. A mi en canvi m'agrada que la gent sàpiga qui sóc, què dic i com pense, de vegades és més incòmode, pense que es necessita un molt de valentia i em sembla més seriós.

Ja posats a despullar el meu pensament i les meues idees, tinc que dir-te que tinc principis d'esquerra... crec que des de que tinc us de raó, encara que jo en eixos moments no me n'adonara, no és cosa que he buscat de manera conscient, sóc així. Rebuscant en darrera, encara que puga resultar xocant, els primers pensament i sentiments de solidaritat social amb els més desfavorits els vaig tindre al col·legi de les mongetes, elles me'l van despertar quan vàrem apadrinar a unes xiquetes i xiquets de l'Àfrica. Recorde que la meua fillola va ser una Xiqueta, li vaig posar el cognom de Pilar, em va semblar el cognom més bonic del mon, clar! era el de la meua xiqueta i des d'eixe mateix moment el meu cor i la meua persona es van sentir lligades amb tots els xiquets i xiquetes, homens i dones, gatets i gossets que, com ella, tenen una vida difícil... o millor dit tenen una" novida" tan sols pel fet de nàixer o ser d'un determinat país o terra.
Les persones som geogràficament d'on naixquem o d'om volguem, com els Bilbaíns.
Jo, particularment tinc dos sentiments que es complementen respecte de la meua identitat. El primer té que veure amb el meu entorn, la meua família, la meua gent, la meua terreta, tot això em dona seguretat, tendresa, m'arropa i em fa sentir vullguda. El segon surt quan mire dins de mi i busque qui sóc, com sentu, com vullc ser... eixa és per a mi la senya d'identitat més forta..., si no tinc consciència de qui sóc, com sóc, què vull ser... com podré saber el que volen les persones, què senten o qui són?...
Com ja he dit els dos sentiments es complementen, el primer potser més fort en els primers anys d'infantesa, som menuts, insegurs, plens de pors i preguntes..., el segon va conformant-se en la mesura que anem madurant i fent-mos adults.
Per desgràcia, algunes persones i col·lectius sols desarrollen el primer i es senten persones en la mesura en que formen part d'una terra que, clar, ha de ser la millor, superior a la del veí i tancada a canvis i influències, sobretot si venen del sur.
EM CONSTARIA MOLT viure sense la meua gent, però... NO PODRIA VIURE sense saber que sóc Natália.
Disculpeu el rollo, de vegades és difícil explicar aquestes qüestions tan interiors.
Comprenc i accepte que hi haja gent que no pense com jo.

Labordetaforever!!... Saps el que podem fer quan vaja al poble? ...jugar a conillets a amagar....

Natália Giner.

3 comentaris:

  1. HOLA?????
    Què està pasant? Això és una confusió de paraules i sentiments, em pense.
    He tornat a mirar els comentaris que, per cert, van ser fa dos mesos, i la veritat, em pensava que ara a estes hores ja estava clar que tot era un malentés.
    Reconec que em vaig precipitar en malinterpretar el teu comentari, i de seguida, vint minuts després del primer comentari en vaig posar unaltre demanan-te disculpes. Perquè jo no vull dir el meu nom per evitar que les coses de les opinions sobre temes generals es facen personals, com ara ha passat. A mi m'estranyava que digueres això, per això em vaig disculpar el mateix dia, enseguideta, perquè em va fer mal haver-te ferit i em va ixir del cor, igual que ara no entenc com has pogut estar dos mesos en ixa espineta clavada.
    Has fet bé d'escriure-ho, però no sé si era tant per a fer una entrada, igual podies haver dixat el comentari a on es va prodiur el incident i la gent ho entendriamillor. I després fer una entrada parlant sobre la teua persona i vida, pensaments etc. El mateix títol era doble (per a labordetaforever// i per a qui ho vullga llegir )
    M'ha alegrat llegir com penses, i abans de hui,el teu comentari de la foto, que supose d'un aniversari, vaig fer clic en "genial" perquè ´es veritat, ho podem vore tot amb optimisme o continuar vegent-ho negre, al mateix preu, ballem i siguem feliços, cadaú a la seua manera, perquèm pense que en el fondo pensem igual, això per mi és fonamental !!! Espere que la teua entrada servira per a evitar confusions en el futur.
    En açò dels blogs, no sé si a voltes no anem massa ligerets en les parauls. En novembre, en plena campanya electoral, era fàcil pensar mal, ho senc. I torne a dir que no era res personal sinó electoral, q en l'excusa d'europa sempre acaben atacant el pobles. El 18 de novembre, en 20minuts vaig vore que tu no, i ara encara millor, no patisques.

    Ací va una jota de Labordeta, el de veritat:
    Seguimos por aquí
    aguantando el temporal
    cada uno lo soporta
    según cómo le va.

    Los cojos en su sitio
    no se pueden largar,
    el ciego siempre está
    a verlo terminar.
    Los mudos nada dicen
    y el sordo qué más da,
    si ni escucha los ruidos
    ni sabe que...

    Seguimos por aquí...

    La Banca se resiste
    detrás del capital
    San Cosme y San Damián
    protegen al industrial.
    En el comercio piden
    que no se imponga más
    y el campesino canta,
    por no llorar.

    Seguimos por aquí...

    Nosotros aguantando
    vela en el funeral
    mientras dure la vela
    y nos dejen cantar
    y el muerto no pregunte:
    ¿a quién vais a enterrar?.

    Y como no queremos reindustrializarnos
    aquí estamos de nuevo
    para poder hablaros
    de música y paisajes,
    de gentes y de paz,
    de asuntos divertidos,
    de amor y libertad.


    Espere que publiqueu el comentari, no sé si ací o en l'entrada original, Valladacity decidirá

    ResponElimina
  2. La veritat es que el teu comentari el vaig veure quand mel van comentar en Nadal ja t'explicaré perqué, i després he tingut problemes per a poder-te contestar, així que l'espineta sols ha estat clavada uns díes, tranquil que no ha fet ferida. Gràcies per la jota, m'agrada.
    Et desitge que pases bona setmana.

    ResponElimina
  3. Per favor, quan feu entrades que facen referència a altres passades, poseu al meny un link d'enllaç a aquestes, per tal de comprendre millor la lectura i de què esteu parlant...

    ResponElimina

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.