dimecres, 29 de novembre de 2017

Història de Vallada, una ocasió perduda

Xiquetes en "costura" durant la II República
La història l’escriuen els vencedors, va dir G. Orwell i, en el nostre cas és veritat. Després de quaranta anys de dictadura i altres tants de democràcia tamisada es presenta, editat per l’Ajuntament de Vallada, un llibre, “Vallada, una dècada de historia,1930-1940”, que recull nombrosa documentació d’aquest període entre l’any abans de proclamar la II República, l’època republicana, la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra.

Des del meu punt de vista és decebedor, perquè es limita a abocar documents sense aportar res nou a la història oficial heretada de la dictadura. No podia ser d’altra manera perquè la documentació i els testimonis orals són majoritàriament de “afectos al Glorioso Movimiento Nacional”. Aquest gran treball documental és una ocasió perduda. Esperava que aportara també la visió d’aquells que van fer de la República un instrument amb la sola voluntat de satisfer les necessitats més urgents del poble, respectant a totes les persones, fins i tot en els moments més tràgics, sense provocar víctimes ni danys, i a canvi van patir la repressió més brutal de la història del poble, en acabar la guerra.

Diu l’historiador Julián Casanova que Frente a quienes reivindican que la tarea del historiador es comprender interpretativamente los “significados” de las acciones, acontecimientos y procesos, el historiador social –precisamente porque admite la sociedad como objeto de la historia— debe buscar la causalidad de los fenómenos.” Aquest treball, al meu parer, manca d’aquesta cerca de la causalitat. I és important saber el perquè de les accions.

Un exemple pot ser el gran espai que s’assigna a l’església i al beneficiós paper jugat pel rector i el vicari. Clar que mirat d’una altra manera no era gens altruista, ja que el Sindicat Catòlic d’Obreres responia a la crida del papa Pius XI d’impulsar sindicats a fi de contrarestar la influència que en la classe treballadora anaven exercint les ideologies més progressistes: socialisme, anarquisme i republicanisme. Mai l’església s’havia preocupat per les treballadores fins que va veure en perill el seu control sobre elles a mans de les noves ideologies. Perquè com deia Margaret Atwood "El control de les dones i els seus descendents ha sigut la pedra de toc de tot règim repressiu d'aquest planeta"  
Els casos “d’anticlericalisme” durant la República es limiten a exigir a l’església que complisca la legislació laica: separació de l'església i de l'Estat, llei del divorci, ensenyança laica o secularització dels cementeris. El rector Ramon Martí Soriano s’oposava amb contundència al laïcisme legal republicà infringint la llei. El varen fer fora sense cap dany, igual que van fer amb el vicari i amb les monges després de l’alçament. Per això em va cridar l’atenció el full 14 de la Causa General (pàg.476) on l’Alcalde, el Jefe de Falange i el Jutge municipal envien una relació “de los desmanes cometidos en el pueblo de Vallada”, i al costat de: “Personas asesinadas: Don Ramón Martí Soriano, Escalante” es diu que: “En esta villa no fue asesinado nadie, pero el Comité se encargó en Valencia de que fueran asesinadas las personas consignadas. (Estos datos no se tienen con certeza, aunque probable) Amb el que açò podia significar en l’època de màxima repressió de postguerra.

Mentre el vicari, i després rector, Jose Martínez Momparler, era qui alliçonava els joves falangistes valladins que, en acabar la guerra, decidien qui era bo i qui mereixia que la pelaren, que l’obligaren a prendre oli de ricí, rebre una palissa o la presó. Aquest mateix rector deia que “el cambio de régimen ha producido un efecto maravilloso” perquè abans de la Guerra anaven a missa els diumenges una mitjana de 420 i després de la Guerra 1.400. Ometia aquest bon cristià que la primera missa, acabada la Guerra, va ser grandiosa, missa de campanya a la plaça, amb la guàrdia civil anant casa per casa obligant la gent a deixar el que estava fent i assistir a la misa. Eixe va ser l’efecto maravilloso. La causalitat del fenomen.


Apareixen molts noms de gent que va ser empresonada, que va complir condemna. Dit així sembla un assumpte lleu però les presons no eren com ara. Sabeu el calvari que patien els empresonats? Sabeu com morien de veritat els que morien a l’hospital de la presó? Sabeu quants valladins varen ser enviats a casa a morir degut a les tortures en la presó? Aquesta part de la història no surt als papers. És la part silenciada pels que han imposat la seua història i per la por a la brutalitat dels vencedors que trepitjaren els més elementals drets humans. És el que molts hem escoltat, dit en veu baixa. El que els pares ocultaven als fills per protegir-los de possibles represàlies. El terror va ser tan fort que vuitanta anys després encara hi ha gent no s’atreveix a parlar.


Potser és tard, perquè queden pocs testimonis directes, però cal arreplegar la història des de l’altre costat. No és sa que la majoria de gent del poble, perquè som majoria, vegem els noms dels nostres avantpassats lligats a “quemas, saqueos, desmanes, rebeliones o asesinatos” pel fet de voler un món millor per a tots. Tampoc és sa, perquè no és just, que no es conega qui ha abusat del poder i de la impunitat que eixe poder li conferia en el context de la dictadura. Una característica de les dictadures és voler controlar la memòria dels ciutadans i la resposta no pot ser altra que prendre consciència de que hi ha altra memòria que cal recuperar, la vertadera història de la dictadura, per a poder oblidar i reconciliar-nos amb la nostra història i créixer com un país democràtic i dialogant. 

1 comentari:

  1. M'ha agradat molt la teua resenya sobre el llibre, que no he llegit i que no puc comentar (no he pogut aconseguir un exemplar encara). Però sí que puc dir que pense com tu respecte de la carència de fonts i de testimonis de la part de qui va perdre la guerra. Jo no he sabut fins fa ben poc què havia passat a la família de ma mare. A Vallada quan preguntava a la gent més gran la resposta més habitual era que no havien passat coses lletges. Però com bé dius, ningú volia entrar en detalls. Hi hauria que intentar-ho. A vore si les historiadores que han escrit este llibre s'animen a completar el treball.

    ResponElimina

EL TEU COMENTARI NO ES PUBLICARÀ SI:
- No poses cap nom o pseudònim.
- És ofensiu i gens respectuós. Apren a raonar.
- Ho escriviu tot en majúscules.
- Es desvia de la temàtica tractada. Escriu un correu a valladacity@gmail.com o fes-te col·laborador si vols escriure sobre una temàtica nova al nostre bloc.

Gràcies per opinar.